La nevada d’avui ha enganxat desprevingut a més d’un. Som a finals de setembre i ningú esperava que es posés a nevar d’aquesta manera. Per això, tothom ha procurat trobar un bon aixopluc per poder passar la nit i no morir congelat. Un dels hotels més concorreguts és l’hotel Overlook, que es troba al bell mig del Parc Nacional Rocky Mountain. L’hotel s’estava preparant per tancar les seves portes durant l’hivern i per això totes les habitacions estaven buides i els serveis són els mínims.

La història de l’Overlook és esgarrifosa i del tot misteriosa. De fet, aquest estiu ha estat la primera temporada alta després de 5 anys, quan es va veure embolcallat en un afer ple de fenòmens paranormals que va obligar a tancar les seves portes. El cas va estar sota secret de sumari, però en van transcendir alguns detalls que van fer estremir el més valent. En qualsevol cas, després d’aquest període, l’hotel va canviar de propietari i va reobrir les seves portes. Aquest estiu ha estat de bojos: totes les habitacions han estat ocupades, sobretot per hostes encuriosits, i tot ha transcorregut amb absoluta normalitat.

A partir de mitja tarda, han anat arribant els primers viatgers que travessaven el Parc per poder demanar una habitació per passar la nit. Des de llavors, han arribat 10 hostes, que s’allotgen al primer pis, des de l’habitació 226 fins a la 236. Com que no estaven previstes aquestes reserves, els entreteniments són mínims o nuls. Per sort, però, entre els hostes hi ha dos músics de professió que s’ofereixen a distreure els altres assistents: Sam, un pianista molt reconegut, oferirà un concert a mitja tarda i Danny Zuko, cantant i ballarí, mostrarà els seus dots després de sopar.

Els altres hostes accedeixen amb més o menys entusiasme a passar el temps al bar gaudint dels espectacles. Van arribant al bar cap a les 5 de la tarda, quan en Sam comença a delectar-los amb una famosa versió de As time goes by. A les 6, el pianista acaba el seu repertori i tothom comença a dissipar-se una mica: alguns aprofiten per anar-se a canviar a l’habitació, d’altres per establir noves amistats i un parell o tres decideixen fer ús de la ràdio per avisar del seu retard al compromís que tenien per l’endemà.

Aproximadament cap a 2/4 de 7, se sent un gran rebombori al Colorado Lounge: Charles Chaplin ha caigut per les escales. Sense perdre temps, però, s’aixeca com pot, corre fins al bar, obre un pot de crema de cacauet que porta a la mà, hi suca el dit i escriu al mirall de darrere la barra: REDRUM. Tothom se’l mira encuriosit i amb cara de no entendre res. Llavors, ell, nerviós, estira de la mà a Harry Callahan que, entre renecs, el segueix fins a l’habitació 237. Darrere seu, hi van en Danny, en Frodo, l’Aquil·les i la Rose, que també es trobaven al bar. Quan arriben, el crit de la noia fa que immediatament els altres hostes corrin cap aquella habitació per veure el cadàver d’en Sam ajagut de bocaterrosa amb un cop fortíssim al cap i una destral clavada a l’esquena.

Les reaccions són vàries: Frodo, dissimuladament, surt de l’habitació per anar al bar a continuar buscant l’anell que havia perdut; Cruela de Vil s’encén un cigarret i es mira l’escena per sobre l’espatlla; la Rose s’abraça intencionadament al cos d’Aquil·les i es deixa consolar pel gran guerrer grec; en Danny es treu una pinta petita de la butxaca i es clenxa el tupè que li havia quedat despentinat per la cursa fins a l’habitació i Forrest Gump surt corrents per anar a respirar aire fresc i recuperar-se de l’esglai. L’Hermione és la primera que reacciona amb sang freda i comença a passejar-se al voltant del cadàver per analitzar la situació fins que nota que algú l’agafa per l’espatlla i l’aparta de l’escena: “Surt d’aquí, mocosa”. I traient-se una placa de policia de la butxaca interior de l’americana, continua: “Harry Callahan, departament d’homicidis”.

Comentaris

Deixa un comentari